Hem confós impacte amb volum

Marca personal: el que importa no es veu

Contrapublicitat d’alcohol: per què no n’hi ha prou amb informar

Com les administracions poden desplegar la intel·ligència artificial amb garanties… i per què el cas de la Diputació de Barcelona és una bona brúixola per als governs locals.

Clear Channel i el Col·legi del Màrqueting i la Comunicació de Catalunya van impulsar a l’octubre una trobada que demostra com la publicitat exterior digital connecta creativitat, tecnologia i sostenibilitat per generar impacte real

El passat 23 d’octubre es va celebrar la gala dels Premios Eficacia 2025. El cas guanyador del Gran Premio a la Eficacia d’aquesta edició va ser el de Pikolin/“¿Será el colchón? ¿O serás tú?”, d’Oriol Villar i Arena (amb la col·laboració d’Eva Santos, Havas Play i AcentoenlaCé). Quin gran cas! No us haurà passat desapercebut que el títol d’aquest article li ret homenatge, convidant a una altra reflexió totalment paral·lela, però que també ens ajudaria a dormir millor. M’explico.

Durant molt de temps, hem tendit a imaginar la creativitat com un misteri; com una espècie d’espurna imprevisible que apareix en els moments menys esperats. De la Torre, en el seu llibre Creativitat plural, recull diverses teories que presenten la creativitat com un estat demencial, una força còsmica o un do d’uns de pocs genis. De fet, trobem a alguns teòrics del pensament com Popper (1959) que assenyalen que la generació de noves idees conté un element irracional, i se sustenta en una intuïció creativa inexplicable. Aquesta visió romàntica del creador com a geni inspirat per les muses ha calat en l’imaginari col·lectiu i, encara avui, continua present en el dia a dia de les agències, les aules i els equips de comunicació.

En el món de la publicitat, hi ha productes que només tenen un breu instant per existir. Són marques que concentren, en poques setmanes —sovint només al voltant de Nadal—, la possibilitat de determinar el resultat de tot un any. La seva supervivència depèn d’una campanya capaç de connectar, emocionar i convèncer en un moment extraordinàriament sensible. La història de la publicitat n’està plena d’exemples i ha afrontat aquest repte prenent decisions dicotòmiques entre emocions o arguments, tradició o innovació, informació o evocació, etc. Unes decisions que marcaran les vendes de gairebé tot l’any.

La gent d’OpenAI, Google i Anthropic ja s’havien adonat que aquest Nadal seria diferent. Ells són, sens dubte, els primers interessats que ho sigui. 

La part sonora en l’arquitectura de les marques ha estat, durant dècades, una de les grans oblidades del brànding. Valors, logotips, tipografies, colors i eslògans han concentrat gairebé tota l’atenció de les estratègies d’identitat corporativa, mentre que el so ha quedat relegat a un paper secundari, sovint ornamental o circumstancial. Aquesta asimetria ha convertit la dimensió sonora en una àrea infraexplorada, malgrat el seu potencial expressiu i emocional. Podríem dir que el so en el brànding és la “Ventafocs de la publicitat”, com la vaig anomenar en el pròleg que vaig escriure per al primer llibre de Montserrat Vidal-Mestre sobre brànding sonor, publicat per l’editorial UOC l’any 2018. Aquesta obra destaca per la seva aportació conceptual al voltant del sonotip i de l’arquitectura sonora de marca, així com per la definició del brànding sonor com el conjunt d’estratègies orientades a dotar una marca d’una identitat acústica coherent, recognoscible i alineada amb els seus valors, aplicable de manera transversal a tots els punts de contacte. Per tant, el brànding sonor no consisteix a afegir sons de manera accessòria o estètica; es tracta d’entendre el so com un llenguatge identitari amb gramàtica pròpia, capaç de generar sentit, coherència i experiència de marca.