La tàctica és la nova estratègia. Dels escacs al brànding

Vaig aprendre —és un dir— a jugar als escacs fa bastants anys. Llavors es considerava que la millor manera d’entendre el joc era estudiar els mestres clàssics per ordre cronològic, avançant així amb la història de la comprensió del joc, amb les noves idees que cada campió, cada nova generació de jugadors, ha aportat. De la idea del desenvolupament de peces a la importància de les cadenes de peons, del control del centre del tauler sense necessitat d’ocupar-lo als escacs dinàmics, els coneixements s’han anat sumant, recolzant-se sempre en els “il·lustres predecessors”, per utilitzar les paraules de Garri Kaspàrov. En el pròleg del seu llibre Els grans mestres del tauler —un clàssic que ha ensenyat a jugar moltes generacions— el mestre hongarès Richard Reti ho diu així: “La tècnica moderna dels escacs es recolza en experiències antigues i és per això que les partides modernes jugades per mestres només es poden comprendre mitjançant l’estudi dels mestres antics”.

 Però un bon dia —ja llunyà, si situem la derrota de Kaspàrov davant de Deep Blue el 1997 com a punt d’inflexió— van arribar els ordinadors. I temps després, amb el “machine learning”, les màquines ja no són educades per humans, sinó que, per dir-ho d’alguna manera, han anat desenvolupant una “concepció” del joc pròpia, que ha acabat per influir en els jugadors d’elit.

 I quin és aquest concepte del joc? Pensem que, per inabastables que siguin per a l’ésser humà, els escacs són un joc finit. És a dir, a partir d’una posició determinada, una seqüència de les millors jugades possibles hauria de portar indefectiblement a la victòria. I si alguna cosa tenen les màquines és capacitat de càlcul, una força bruta que els permet bandejar conceptes estratègics i treballar a partir l’avaluació tàctica de les jugades possibles. La influència de les màquines està transformant el joc. Ara, a alt nivell, els jugadors treballen amb la memòria —tradicionalment prodigiosa en els grans mestres d’escacs— i el càlcul concret. Memoritzen obertures, amb les possibles variants, i els trets estratègics de les posicions que resulten són previstos i coneguts, no és necessari avaluar-los, i el jugador es tira directament de cap al càlcul de variants. Com em va dir una vegada el gran mestre Juan Manuel Bellón, “Abans els meus adversaris durant la partida miraven fixament el tauler, buscant-hi la veritat, ara miren al sostre buscant recordar el que han estudiat amb l’ordinador”.

 No fa gaire, en una entrevista de Leontxo García a Jakovir Sindàrov, actual aspirant al títol mundial (El País, 16/04/26), el jugador uzbek confessava que “És estrany que llegeixi llibres. (…) Per exemple, mai he buscat pel meu compte partides de grans campions del passat (…) encara que sí que n’he vist algunes quan me les ensenya el meu entrenador”. Diu Leontxo García: “La deducció lògica d’aquest fet és que l’estratègia profunda, el pensament a mig o llarg termini en una partida, les consideracions posicionals… són ara secundaris, perquè les computadores els han ensenyat a jugar d’una altra manera”. I Sindàrov ho confirma plenament: “Estic d’acord que els escacs han canviat molt. (…) El càlcul molt concret és l’element bàsic dels escacs actuals”.

Juan Pablo Caja

Per què tot aquest article parlant d’escacs? Perquè estic convençut que els escacs ens donen moltes lliçons i van per davant d’altres disciplines en la seva relació amb la tecnologia i, en concret, amb la intel·ligència artificial. Els escacs són, a més, ideals per aprendre a separar el pensament estratègic del tàctic: és a dir, quan cal pensar en abstracte i quan en concret. I crec que molt del que passa en els escacs ens ho trobem en altres camps. També en brànding, en màrqueting i en planificació estratègica.

Aquestes són algunes de les conseqüències que aquests canvis han portat als escacs i que penso que d’alguna manera es podrien reflectir en el treball dels professionals del brànding:

- El pensament tàctic predomina sobre l’estratègic.

- Només els jugadors de molt molt alt nivell es guanyen bé la vida amb els escacs de competició.

- Qualsevol aficionat, després de consultar una app al seu telèfon mòbil, es creu avui en condicions de discutir d’igual a igual amb un gran mestre.

Afegiria una altra cosa essencial. Els “grans calculadors” dels escacs d’avui tenen un punt feble —amb matisos, esclar, són jugadors fortíssims!—: la falta de flexibilitat davant l’inesperat. Estan menys preparats per interpretar estratègicament situacions desconegudes i per canviar de plans. Magnus Carlsen, número u i dominador absolut dels escacs de l’última dècada i mitja, va renunciar al títol de campió del món i pràcticament ha abandonat els escacs de ritme lent per falta de motivació pel tipus d’entrenament que requereixen —memoritzar moltes línies de jugades i càlcul concret—, i s’inclina per ritmes de joc ràpids, que afavoreixen l’error i sortir dels plans preparats, encara que sigui utilitzant “jugades imperfectes”; és a dir, proposa tenir menys temps per al càlcul i prioritzar així la intuïció i el coneixement abstracte, saber enfrontar-se a posicions inesperades, la lluita “humana” enfront de la perfecció.

Així definia Saviely Tartakower, mestre rus de la primera meitat del segle XX, la diferència entre tàctica i estratègia: “Tàctica és saber què cal fer quan hi ha alguna cosa per fer; estratègia és saber què fer quan no hi ha res per fer”. Avui, entregat el pensament a les màquines, sempre hi ha una cosa concreta per fer: quan la IA té les respostes de tot —al capdavall en màrqueting l’única cosa que importa és la victòria final, guanyar la partida, i no si la partida és bonica—, el pensament estratègic desapareix. La tàctica s’ha convertit així en la nova estratègia.

No és estrany que el professional de la vella (i alta) escola, en què l’estratègia estava per sobre de tot, se senti avui confús. I encara que és cert que a la vida real una bona tàctica, una creativitat inesperada i no sempre cent per cent on brief, es podria imposar a l’estratègia en determinats casos, la diferència és que el que abans era privilegi dels (millors) creatius ara és terreny exclusiu de la màquina —gràcies a la IA generativa—. Fent-ho més avorrit, esclar.

Una mica d’esperança per acabar? Els escacs són un joc immens, però, ja dic, finit. El comportament humà no té fi. En aquesta petita diferència es juga el futur (immediat) del professional del brànding.