Alerta, espòiler: pel·lícules que podrien salvar-te la vida

Si algú s’acostés al teu balcó sobre una catifa màgica i t’allargués una mà de confiança, l’acceptaries? La catifa és una bata blanca i, el balcó, la barana del llit de l’hospital.

Són infinites les vides que hem experimentat des de la barrera de seguretat que ens ofereix la ficció. Sense més conseqüències que, com a molt, alguna llàgrima en el moment més èpic, la pantalla és un trampolí a altres mons, un lloc segur on refugiar-nos quan al nostre voltant tot sembla esfondrar-se. A El mag d’Oz, aquella nena amb sabates de xarol vermell ho tenia clar: “no hi ha lloc com la llar”. És aquí, a la llar, on trobem l’espai per riure, per plorar i ser nosaltres mateixos. Encara que el que passi a la pantalla sigui tremendament dolorós, som capaços de suportar-ho perquè, com a espectadors, estem fora de perill. Perquè és real sense ser-ho. El món narratiu ens permet agafar aire per després tornar a submergir-nos i continuar nedant. Com aquell peix desesperat que no va deixar que l’oceà li impedís trobar el seu fill. I —alerta, espòiler— el viatge emocional i narratiu de qualsevol pel·lícula, que té un inici i un final, s’assembla molt a la vida.

Quan la malaltia accelera el “the end”, emergeixen pors, preguntes, paraules que no vam dir i tasques pendents que hem evitat durant anys i que encara no ens atrevim a resoldre. Enric Benito, reconegut metge pal·liativista, insisteix que no existeix la mort (aquest personatge amb dalla que se’ns emporta); sinó que existeix el procés de morir, que comença amb el naixement. Però vivim en una societat que gira l’esquena a aquest procés. L’Organització Mundial de la Salut defineix la salut com “un estat complet de benestar físic, mental i social, i no solament l’absència d’afeccions o malalties”. En pacients amb malaltia avançada, trobar sentit a la vida millora el benestar, afavoreix l’afrontament, millora la tolerància als símptomes físics i també actua com a amortidor contra la depressió i la desesperança. És a dir, no només cal donar amb el tractament adequat, sinó cuidar la persona de manera integral.

Però com fer-ho si, entre les parets de l’hospital, sembla no haver-hi ni espai ni temps per a això? Com trobar aquella llar, aquell lloc segur per parlar i deixar anar el pes de la malaltia? Les màquines, els tubs i els fàrmacs semblen mantenir a ratlla la incertesa i no volem córrer el risc de fer un pas en fals i despertar un monstre. R. M. Rilke ja ho va deixar escrit: “potser tots els dracs de la nostra vida són prínceps o princeses que només esperen això, veure’ns un cop bells i valents”.

La ficció ens brinda l’oportunitat de distanciar-nos de la por, de la situació crítica que podem estar travessant. Es converteix en aquell espai narratiu segur on ja no existeix una primera persona, sinó una tercera que ens explica una història aparentment allunyada de la nostra. En els noranta minuts els degotadors desapareixen i la distracció esdevé terapèutica. Durant les sessions de quimioteràpia, veure La sireneta, Mary Poppins o El llibre de la selva, entre d’altres, pot millorar el funcionament emocional, social i disminuir la fatiga en pacients amb càncer ginecològic. Mamma Mia!, Ted o Sol a casa ajuden a reduir l’ansietat i la depressió en pacients amb insuficiència renal crònica, en les sessions d’hemodiàlisi. I durant la pandèmia, veure pel·lícules de comèdia també va reduir significativament els nivells d’estrès, ansietat i depressió de pacients hospitalitzats afectats per la covid-19. La comèdia és el gènere preferit entre aquelles pel·lícules que permeten una distracció per disminuir el dolor percebut o l’ansietat davant de tractaments, cirurgies o proves mèdiques. De fet, l’humor pot ser terapèutic fins i tot en cures pal·liatives.

Però les històries no són només entreteniment o distracció. Entre l’espectador i la història —o entre el pacient i el personatge— s’estableix un pacte de lectura —i de confiança— que obre la porta a converses que, d’altra manera, serien massa difícils d’afrontar i que reforcen la relació entre metge, pacient i familiar, enfortint l’aliança terapèutica. És més senzill connectar amb un adolescent parlant de zombis que intentar donar-li raons de per què el càncer està arrasant el seu cos. Veure com Philippe, amb la seva tetraplegia, no perd ni una engruna de sentit de l’humor ni de ganes de viure a Intocable, pot encomanar-nos i fer-nos pensar en quina petjada volem deixar al món. O acompanyar en Frodo en el seu viatge per la Terra Mitjana pot ajudar a reduir la desesperança davant d’un diagnòstic de depressió. Si la memòria s’esmuny, com una casa lligada a milers de globus, els personatges en blanc i negre d’Irving Cummings o Howard Hawks dels anys 40 i 50 poden fer-la tornar a una residència d’avis. Per a l’afrontament de la mort o la malaltia, encara que també s’han utilitzat comèdies, predominen les pel·lícules de gènere dramàtic.

Tot això succeeix gràcies al Transport Narratiu, el fenomen psicològic pel qual ens submergim en el món de la història. Com més gran sigui aquesta immersió, més empatitzem amb els personatges i connectem emocionalment amb la trama, més acceptació mostrarem davant dels missatges de la història, més la gaudirem i més deixarem que ens transformi. Però qualsevol pel·lícula té potencial terapèutic? Quan es tracta de pacients, les pel·lícules sempre han d’estar seleccionades, prescrites i supervisades pel professional; triades amb un objectiu terapèutic concret per aconseguir un equilibri entre el criteri clínic i la preferència dels pacients.

Així, quan arribem al nostre propi fos a negre i cap llàntia ens ofereixi tres desitjos per evitar-ho, tindrem el coratge d’acceptar aquella mà que travessa la pantalla i que, per damunt del so incessant del respirador i dels batecs encara constants del cor, ens pregunta: confies en mi?