Homenatge a un dels grans del sector dels últims 40 anys: Andreu Barrabino García-Manso.
No podia desaprofitar l’oportunitat d’escriure en una iniciativa del Col·legi Oficial del Màrqueting i la Comunicació tan magnífica com la revista Impactes i no tornar a retre homenatge a un dels grans del sector dels últims quaranta anys: Andreu Barrabino García-Manso.
Molts somriuran quan vegin la foto que acompanya aquest escrit o quan llegeixin aquestes línies, ja que l’Andreu no només va ser mestre de centenars o de milers de publicitaris i comunicòlegs que avui dia ocupen llocs de responsabilitat en agències o en empreses importants, sinó que també va ser un arquitecte de somnis que va aconseguir construir un llegat que perdurarà molt més enllà del seu temps en el nostre món. Lamentablement, hi ha gent que no el va arribar a conèixer, i potser avui és un bon dia per fer-ho...
Andreu Barrabino i alguns col·legues
En l’àmbit social, Andreu Barrabino va ser un exemple per a tothom. El seu compromís amb la societat i amb els més desafavorits s’ha vist reflectit al llarg dels anys en les seves accions, en l’ajuda i la col·laboració amb diverses entitats solidàries, com la Fundació Arrels o l’Associació Amics de Mantay, entre d’altres.
En l’àmbit de la docència, l’Andreu no només va impartir coneixements, sinó que va encarnar els seus principis ètics guiant tots aquells que van tenir el privilegi de conèixer-lo cap a un camí de descobriment i de creixement. El seu llegat, impregnat de saviesa, persisteix com una font d’inspiració perenne. L’Andreu va ser soci fundador i director acadèmic d’ICOMI, la primera escola de creativitat. Llicenciat en la primera promoció de Publicitat de la UAB, universitat en què va ser professor durant més de vint-i-quatre anys, també va ser impulsor de la llicenciatura en Publicitat i Relacions Públiques de la Universitat Abat Oliba CEU, en què va exercir com a director d’estudis durant gairebé un quart de segle i uns anys més com a professor i tutor.
Andreu Barrabino després de superar el primer càncer
En l’àmbit de la publicitat i la comunicació, l’Andreu va ser un dels impulsors del Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya i va col·laborar molt de temps amb l’Associació Empresarial de Publicitat i el Drac Novell Internacional, a més de cocrear, juntament amb Santiago Estaún, el màster de Psicocreativitat de la UAB. També va ajudar a crear els premis GoliAD UAOCEU i va guanyar un GoliAD a la millor trajectòria professional. D’altra banda, després del seu doctorat en Psicologia, va impulsar internacionalment la visió de la comunicació estratègica en universitats de Colòmbia, Mèxic i Equador.
En definitiva, Barrabino va donar vida a productes creatius preciosos i revolucionaris, a llicenciatures, graus, postgraus i cursos, i va demostrar en diverses ocasions la seva habilitat per anticipar i donar forma al futur; cosa que em fa pensar en la frase cèlebre d’Einstein: “La creativitat és la intel·ligència passant-s’ho bé”, ja que ell s’ho passava bé en cada pas que feia i, amb sentit de l’humor, aconseguia treure importància a tot allò que estressa la resta. Es va envoltar sempre de gegants com Moliné, Costa, Massó o Campmany, però va continuar brillant. Va saber trobar nous talents que el van seguir en qualsevol aventura. Ell respirava i et feia respirar un altre aire.
La frase “La passió per aprendre és la clau del creixement personal” s’atribueix a Confuci. L’Andreu continuava aprenent malgrat els anys i sempre va mantenir la capacitat per imaginar el futur de la professió; no es limitava a la publicitat o al màrqueting; i va ser capaç d’inspirar generacions. Les seves paraules van ressonar en aquells que buscaven la innovació i el canvi, i va deixar una marca inesborrable en la història de la docència universitària en publicitat i màrqueting del panorama català.
I és que l’Andreu va ser especial. A moltes persones se les recorda pels seus triomfs, i ell va tenir infinitat d’èxits i fites. Però, sense cap mena de dubte, en l’àmbit en què més va destacar Andreu Barrabino va ser en la dimensió humana i personal. Per als qui el vam conèixer, el que realment el va fer únic i allò perquè se’l recordarà és per com era. Més enllà dels seus èxits professionals, va ser un lluitador incansable. La seva valentia davant de l’adversitat i la determinació incondicional durant la batalla contra la malaltia el van convertir en un exemple de resiliència, resistència i fortalesa. Fa catorze anys, centenars d’amics, companys, familiars i alumnes seus ens vam congregar amb samarretes amb el seu rostre imprès per donar-li ànims en el primer envit. Va ser la primera batalla contra el càncer i, tot i que li va arrabassar el seu to de veu radiofònic, no li va robar ni la vida ni l’esperança, ja que vam poder gaudir d’ell deu anys més al nostre costat. Finalment se’n va anar i, entre llàgrimes, ens va dir un “a reveure”.
Andreu Barrabino
A vegades em pregunto qui parlarà de nosaltres quan faci anys que ja no hi siguem. Avui, mentre li escric aquest breu tribut, no m’importen els seus èxits, sinó la seva temprança, la distància amb els que viuen en l’ego o l’orgull, la lleialtat i la seva mirada neta. La seva gran passió van ser la família, els seus amics i els seus companys. La seva segona passió va ser la docència. L’Andreu continuava enamorant-se a cada curs i amb cada projecte, per petit que fos. El seu llegat és i serà prolongat durant dècades per la seva proximitat, grandesa, caràcter humil i natural, lideratge des del respecte, però també per aconseguir treure’ns un somriure en els moments difícils. L’Andreu va fer de la feina una part de la vida i va deixar que en fóssim partícips. Va ser un lluitador victoriós, per la capacitat de guanyar una segona oportunitat a la salut i, per sobre de tot, per l’actitud davant la vida, aquella que als seus ulls sembla un acudit de l’Eugenio. Com va dir una amiga meva fa temps: “Ell, amb el seu somriure i el seu sentit de l’humor, t’enamora a poc a poc i no t’abandona mai”. I per això viurà per sempre als nostres cors i a la UAO CEU, la seva segona casa, on sempre el recordarem amb un somriure.
Han passat quatre anys des de la seva partença, però jo recordo les seves paraules com si fos ara. Per això, avui vull compartir-les, ja que penso que resumeixen perfectament la seva manera d’afrontar la vida i poden significar un últim aprenentatge per a futures generacions d’universitaris. Parafrasejant-lo, a l’hospital em va dir que havia tingut una vida plena i que era molt feliç per tot allò que havia aconseguit i per la família tan meravellosa que tenia. Era molt conscient del que havia de passar, però va decidir no amargar-se. Va ser l’última vegada que ens vam veure, però, abans d’acomiadar-me, va tenir temps de regalar una altra lliçó de vida: “No guardo rancor ni pensaments negatius cap a ningú, ans al contrari, només bons. Cada dia l’afronto com un regal. Em sento molt feliç i en pau”.
Mecano cantava allò de “los genios no deben morir” referint-se a Dalí, però, tot i que ho facin, d’alguna manera els mantindrem vius, ja que “vamos justos de genios” i, sens cap mena de dubte, l’Andreu n’és un. Que el seu llegat perduri i ens motivi a seguir les nostres passions i que ens obligui a ser autèntics en cada racó de l’univers publicitari que ell va ajudar a crear!
