Ens ha deixat ‘l’home del barret’, ‘un Messi’, un personatge únic i irrepetible
Fa uns dies (des de la matinada del dissabte 8 de novembre) que el món de la creativitat, la innovació, la persuasió, l’enginy... ha perdut un dels grans referents, un personatge únic, irrepetible. També les ‘cases de barrets’ (en la seva accepció més literal). I evidentment el sistema universitari i, en particular, la docència en els àmbits del màrqueting, la comunicació, la publicitat i, més singularment, la direcció d’art. Ens ha deixat ‘l’home del barret’, el Rector de la Universitat Ramon Llull, el catedràtic, el pare fundador i vicedegà de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, el director dels màsters en estratègia i creativitat publicitàries i en direcció d’art, el director del grau en publicitat, RP i màrqueting, l’amic Josep, l’inoblidable Rom. La seva marxa sobtada, fruit d’un infart ben inoportú, ens deixa extraordinàriament orfes. El buit que sentim és directament proporcional a la seva grandesa humana i a la immensitat del seu talent, del seu llegat.
Els missatges publicats a centenars a les xarxes aquests darrers dies, així com els articles i tributs més formals —però ‘toca-fibra’— inserits als mitjans, coincideixen en l’admiració, l’agraïment i el respecte que en Josep va anar conreant al llarg dels anys. Perquè “tal fas, tal trobaràs”, diuen... Doncs això, en Rom va fer molt i per molta gent, i moltes i molts som els ‘tocats’ per l’efecte (i l’afecte) de ‘l’home del barret’.
Si ets dels que no has tingut la fortuna de creuar-te amb en Josep Rom al llarg del seu pas entre nosaltres, sempre et quedarà el seu Pinterest, com a ‘premi de consolació’. Molt i molt recomanable, una grandiosa font d’inspiració, un autèntic museu que va estar alimentant amb la mateixa intensitat i la mateixa passió amb la que feia les seves classes a Blanquerna, les seves xerrades en diversitat d’actes públics o els seus dibuixos tan característics (mentre ordenava les idees, connectava punts aparentment inconnectables i construïa el seu relat, sempre erudit, carregat de referències humanistes, literàries, artístiques... i farcit de cites i imatges icòniques).
Soc dels que penso, ben convençut, que quan un gaudeix amb allò que fa, dona molt més de si mateix, és més feliç i fa més feliços els que l’envolten. Així ho dic a classe, especialment a l’alumnat dels primers cursos, que tot just comencen a dibuixar el seu propi camí personal i professional. Si Leo Messi ha estat el millor futbolista de la història és per com ha gaudit sempre amb la pilota als peus (durant els partits, però també entrenant o jugant al jardí de casa amb els seus fills), i per com ha fet gaudir els altres, del seu mateix equip o no. En Josep Rom ha estat, per a mi, ‘un Messi’. S’ho ha passat ‘pipa’ (ell que era gran fumador de pipa en la intimitat) amb tot allò que ha fet. Ha fet xalar a tots els que l’hem tingut a prop. Ha estat reconegut a tort i a dret com un GRAN (a Blanquerna, a la URL, però arreu, només cal llegir aquests dies el LinkedIn o l’Instagram). I, al final, el llegat que ens deixa fa petit qualsevol homenatge que se li pugui fer, qualsevol estàtua o edifici que se li pugui dedicar, qualsevol article (com aquest) que se li pugui escriure.
Descansa en pau, Josep. Gràcies per tot, gràcies per tant... I des de l’aula on siguis ara, segueix unint punts per totes i tots nosaltres, i envia’ns les dosis que ens puguin faltar de creativitat, d’enginy, per —seguint el teu mestratge— ser mereixedores i mereixedors del teu immens llegat. Ha estat un honor tenir-te a prop tants anys. Em sento immensament afortunat
Josep Rom
